El vigilant del clos


Marc Rius
Veí de Centre


Quan jo era petit, hi havia molts closos a Sant Feliu. El clos de can Nadal, el clos de can Falguera, el clos de cal Puntaire, el clos de can Ribas, etc ...

A la dreta de l’església, entre la façana i la casa de can Ribas, també hi havia un clos. Era petit i ple d’herbes. Estava tancat per una paret feta amb quatre pilars de formigó units per un envà arrebossat de ciment d’uns dos metres d’alçada i amb una porta reixada com a únic accés. Anys més tard, la reixa, lluïa un formós carenat per reforçar la seva identitat: la de barrar el pas.

Als més petits ens feia cert respecte entrar-hi, sobretot quan et tocava saltar per recollir la pilota que havies penjat. T’havies d’enfrontar a les altes i punxoses herbes i sobretot a les ortigues, llavors sempre portàvem pantalons curts; i escapar a la mirada fixa, penetrant i permanent, del vigilant del clos. A qualsevol hora que hi saltessis senties la seva mirada. Ell sempre hi era fent la seva feina: defensar el clos d’intrusos des del seu racó. Una fornícula era la seva garita, i des d’allí, i a través dels matolls, s’esforçava per mantenir el clos en silenci i en pau. Deien que hi havia enterrat un soldat de la guerra, un moro dels que anaven amb Franco.

La tàpia de l’església, tal com s’anomenava a la paret del clos, era la porteria del nostre imaginari camp de futbol. Els pilars centrals eren els pals i el camp el delimitava la vorera del davant de l’església. Allà jugàvem, la majoria de les vegades, a “taquigol” (atac i gol). També jugàvem al “bòlit”, la “gepa”, “matar i parar”i a frontó. Només calia una pilota i al crit “Anem a jugar a la tàpia” per córrer de seguida i no ser l’últim en arribar: aquest feria de porter.

A mitjans dels 60, can Ribas va desaparèixer sota l’onada de modernitat. També derruïren la tàpia i desaparegué el clos. S’alçà un nou edifici sobre la casa senyorial, però amb una arcada es respectà el terreny del clos. Per sobre d’ell, projectaren un carrer de terra. El clos s’obria i s’allargava fins al carrer del darrera, però a canvi de perdre la seva pau, el seu silenci i la seva tàpia. I sense poder-hi fer res, és veié obligat a patir el pes i el soroll de la gent. Fins i tot li van posar un nom: Passatge del Penedès. Del vigilant i el moro ningú en va sentir a dir rés més. Anys més tard, cobriren el terra amb rajoles fent formes geomètriques en blanc i vermell, com a la plaça de la Vila..

Passaren els anys, i a finals dels 90 remodelaren altra vegada la plaça del davant de l’església, la plaça de la Vila. Entraren homes i màquines i ho aixecaren tot, des de la plaça als carrers adjacents. No sé si buscaven alguna cosa, però sembla que no trobaren res, a part d’alguns ossos disseminats davant la porta de l’església, digueren que sense importància, ja que tornaren a tapar-ho tot. Aquesta vegada amb un tipus de lloses petites, artificials. Davant l’església i en el passatge hi col•locaren lloses molt més grans i pesants. Per fi el vigilant i el moro tenien una bona llosa sota on poder descansar.

Passaren els anys, però mentrestant, anava succeint un fet inexplicable. Les lloses petites de la plaça i adjacents, començaren poc a poc, a moure's. Semblava que tinguessin vida! Quan la gent hi passava pel damunt, semblava que llencessin un petit crit o un clam d’angoixa. I si qui passava per sobre era un cotxe o un camió, el crit era esfereïdor i el dolor era tant intens que les lloses veïnes repetien el moviment i el crit com un cànon a quatre veus. I quan la pressió era insuportable, les lloses escopien les seves negres llàgrimes per les juntures, per tal d’apaivagar el seu dolor. Com més cotxes i camions passaven pel lloc, més lloses compartien el dolor, i explotant de ràbia cridaven a l'uníson: Prou, prou, prou! Prou, prou, prou!

Entre tant, les lloses grans del passatge aguantaven tots els embats i mantenien intacte el terra de l’antic clos. Sembla que ningú va trobar una explicació ni solució al problema de les lloses petites.

A la tardor passada aixecaren una rassa al llarg del passatge. No sé si buscaven algunes antigues restes del clos, o volien aclarir perquè les lloses grans s’havien mantingut tant de temps en el seu lloc. Un cop obert aprofitaren per passar-hi uns tubs i poc desprès tornaren a tapar-ho a corre-cuita, per què començaven les Festes de tardor.

Just l’endemà d’haver tornat a col•locar les lloses al seu lloc, aquestes començaren a moure's misteriosament . Poc a poc, una per una, anaren agafant vida. Primer les de la zona de l’antic clos, sota la volta, i desprès, de mica en mica, s’hi anaren afegint les altres lloses mogudes al obrir la rassa, fins a fer sentir el seu dolorós gemec. Podria ser un senyal del vigilant i el moro molestós per haver pertorbat el seu repòs? I a mesura que passava el temps, la gent i els cotxes, anava augmentant el moviment de les pedres i aquestes, acompanyant-se amb crits, gemecs i laments, feien més suportable el seu dolor.

Vuit mesos més tard, quasi totes les pedres havien estat desarrelades, moltes patien ferides o estaven partides. Fartes d’aguantar el pes en un equilibri inestable, ferides en el seu orgull i afòniques de demanar auxili en va, s’havien rendit.

Un dimecres de bon matí, aparegué una brigada amb armilles reflectants i casc. Camió, tanques, sorra, ciment, formigonera, grup electrogen, eines i aigua.

Encerclaren les pedres cridaneres amb unes tanques metàl·liques. Aixecaren totes les pedres amb palanques o a cops de martell. Un cop netejat i preparat el terra, i entre pols, sòl, soroll i cops de massa tornaren a re col·locar i encaixar les pedres. Cal dir que en aquest procés no totes sobrevisqueren. Per sort n’hi havia de noves per substituir-les. Al capvespre del dissabte donaren per acabada la tasca. El vigilant i el soldat tornaven a tenir una llosa com Déu mana. Com a testimoni deixaren durant una setmana les tanques metàl·liques. Era per assentar l’obra o un signe de respecte pel vigilant i el vell soldat?

Pensant-t’ho bé, no crec que la brigada en sabes rés del vigilant i el soldat, han passat massa anys, però és ben curiós que qui ha tornat la pau a les lloses del clos fos un grup de compatriotes del soldat.

Però al tercer dia començà a moure’s una llosa a l’antic clos.
Aconseguirà arrossegar a la revolta a les seves companyes?
Estan condemnats a no poder descansar en pau, el vigilant i el vell soldat?.

Zero en pluralisme polític a Ràdio Sant Feliu


Manel Martínez
Veí de Falguera


Zero és el temps que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya ha mesurat que se li ha donat a les formacions polítiques que estan a l'oposició a la capital del Baix Llobregat, en els informatius de l'emissora municipal.

Aquests és un tractament que els responsables de la comunicació municipal a Sant Feliu de Llobregat han estès també a les entitats i als ciutadans que s'atreveixen a discrepar de les seves polítiques, que han vist i veuen com sistemàticament desapareixen espais de participació.

El darrer espai radiofònic víctima d'aquesta mutilació: les tertúlies de dones. I el professional de la ràdio que el portava: ha deixat de ser col·laborador de l'emissora.

Aquesta situació no es deu a problemes d'organització, i molt menys a la responsabilitat dels professionals que han treballat i treballen a l'emissora, que sempre s'han esforçat a mantenir la qualitat i la vida de la ràdio, sinó decisions polítiques i de direcció que coarten el pluralisme i ofeguen una ràdio amb prop de trenta anys d'història.

A més, a Sant Feliu es notòria l'opinió pública que la ràdio municipal no hi es allà on passen coses importants a la nostra ciutat, ja siguin activitats culturals, problemes socials, reivindicacions veïnals...

És per això que els santfeliuencs volem recuperar la nostra ràdio.

Som 100, i tots som Sant Feliu (2)


Jordi San José
Veí de Falguera

Reprenc el nostre retrat, per saber millor com som, per definir millor com volem ser.

Son en aquell Sant Feliu imaginari, que tot i haver reduït la seva població a 100 habitants, continuaria conservant la mateixa estructura social.

Què podríem dir, doncs, dels nostres estudis? Dels 41 homes i les 43 dones que tindrien més de 15 anys, la major part no hauria acabat els estudis primaris: 18 homes i 20 dones. Seguim els que tindrien EGB, ESO o l’antic batxillerat elemental: 10 homes i 9 dones. El Batxillerat o la Formació Professional l’haurien fet 9 homes i 9 dones. En el camp de l’educació superior, les dones serien una mica més: 4 homes i 5 dones serien diplomats/des, llicenciats/des i doctors/es.

Si ho mirem per edats, comprovarem que l’educació ha anat guanyant sensiblement amb el temps. De les 84 persones de més de 15 anys, 16 serien ben joves (entre 15 i 30), 28 començarien a ser madurs (entre 30 i 45), 26 ja estarien granadets (entre 45 i 65) i 14 serien els més grans de tots (més de 65, i serien 8 dones i 6 homes).
Dels 14 més grans, encara n’hi hauria 2 que serien analfabets, 5 no tindrien estudis, 6 haurien anat alguns anys a l’escola, i només 1 hauria acabat els estudis elementals. Entre els 26 granadets, la cosa ja canvia: cap analfabet, 15 encara tindrien estudis incomplets, 7 tindrien estudis elementals, 3 haurien fet batxillerat o FP i 1 ja seria diplomat o llicenciat. Entre els 28 madurs, només 4 no haurien acabat els estudis; 8 haurien acabat la, aleshores, EGB; 10 haurien fet batxillerat o FP, i 6 de nosaltres ja serien llicenciats o diplomats. Entre els 16 més joves, tenint en compte que les dades són una mica velles (INE, 2001): 2 no tindrien el graduat, 4 s’haurien quedat en el graduat, 7 haurien fet o estarien fent batxillerat o FP, i 3 serien llicenciats o diplomats.

I en quina llengua parlaríem a casa? Aquí també canviem molt amb l’edat. Per parlar dels estudis, m’he explicat amb els 84 que tindrien més de 15 anys. Ara m’explicaré amb els 98 que tindrien 2 anys o més. Els dividiré en cinc grans grups: infants i adolescents, joves, madurs, granadets, i grans; i espero que ningú no s’ofengui pel nom que he posat al grup que li toca.

Dels 14 infants i adolescents de 2 a 14 anys, 13 entendrien el català i 10 el sabrien parlar. Només el sabrien escriure 7, però és que 5 de nosaltres encara no haurien començat primària. He de dir, a més, que m’explico a partir d’unes dades que, com ja he citat prèviament, són del 2001, i per tant, una mica antigues.

Ara mirem què passaria amb els que serien més grans, els 14 que tindrien més de 65 anys. 11 entendrien el català i 3 no, 6 el sabrien parlar i 8 no, i només 2 el sabrien escriure.
Entre els 26 “granadets” de 45 a 65 anys, l’entendrien 24 de nosaltres, però només la meitat el sabrien parlar i només 5 el sabrien escriure.

Dels 28 “madurs” entre 30 i 45 anys, 27 entendrien el català, 21 el sabrien parlar, i 14 el sabrien escriure. Entre nosaltres, doncs, ja es començaria a notar el procés de normalització lingüística!

Però on més es nota és entre els 16 joves que tindrien entre 15 i 30 anys: l’entendrien tots, i ja el sabrien parlar i escriure gairebé tots. Només 2 no el parlarien i 3 no llegirien, encara, en català: però n’aprendrien ben aviat, i sense cap problema.

En total, dels 98 que ja tindrien edat d’enraonar, 91 entendrien el català, 63 el sabrien parlar i 40 el sabrien escriure.

Avui m’he explicat sobre estudis i llengua. Un altre dia m’explicaré sobre treball i nivells de renda. Fins a la propera!

Adéu al Patronat de persones amb discapacitat


Eni Novell
Veïna de Roses Castellbell


Si hagués de dir quina ha estat l’experiència mes enriquidora de la meva tasca dins de l’ Ajuntament, escolliria, sense cap mena de dubte, el meu pas per el Patronat de persones amb discapacitats.
Al costat del Patronat, he après a mirar la ciutat amb uns altres ulls, a ser capaç de visualitzar aquells dificultats que les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial es poden trobar, senzillament, per poder portar a terme qualsevol activitat .
Sant Feliu al llarg dels anys ha anat establint una xarxa de serveis a l’entorn de les persones amb discapacitat: l’Escola Tramuntana, la Fundació Xamfrà Sant Miquel (escola i centre especial de treball), el Centre de Grans discapacitats físics a Can Llovera, La Residència a Mas Lluhí... I per a tots aquests serveis el Patronat ha estat un gran suport, i una important ajuda.
En el darrer Ple del mes de Novembre, l’actual equip de Govern format per PSC i CIU, va aprovar la dissolució del Patronat.
Crec que es una gran pèrdua per a la nostra ciutat, i n’explicaré alguns dels motius:
1/ El patronat ha estat cabdal en l’acompanyament de les persones amb discapacitat i de les seves famílies, en processos administratius, assistencials, de formació, i laborals. Ha fet un important treball en la recerca de llocs de treball, i en l’acompliment de la llei, per part de les empreses.
2/ Al llarg dels anys, el Patronat ha fet un gran treball de sensibilització de l’administració. Ens ha sacsejat, i a vegades, fins i tot ens ha tret els colors.
3/ Crec que en el moment actual de crisis que vivim, és quan més necessitem del Patronat, perquè ens faci visibles, les necessitats dels grups més minoritaris, i amb més dificultats.
4/ A Sant Feliu tenim la sort de tenir diferents entitats de persones amb disminució. El patronat els hi ha donat la força i la possibilitat de poder treballar conjuntament.
Crec que amb la dissolució del patronat perdem tots; perquè perdem la possibilitat de poder aprendre a veure la ciutat, amb uns altres ulls.

Un Nadal més trist


Veïna de Falguera

L’Ajuntament aquest any no dona suport a les botigues per celebrar Sant Llúcia a la plaça de la Vila.

Any rere any, els nostres botiguers ens han volgut apropar el Nadal, turant tot un cap de setmana, a la plaça de la Vila.

Els avets, les boles per a l’arbre Nadal, o les figuretes del pessebre, guarnien de manera natural la nostra vila, i ens anunciaven unes festes esperades per tots, grans i petits.

Sembla ser que la crisi ha abocat als participants a decidir no muntar les paradetes de venda i fer només una exposició amb articles del Nadal.

Penso que aquesta era una bona ocasió per impulsar i incentivar el comerç a Sant Feliu, tenint en compte el poc suport que reben, especialment en temps de crisi. Algun tipus d’ajuda, o de suport, hagués permès continuar amb aquesta tradició tan arrelada, alhora que s’hagués aconseguit reanimar i promocionar, les botigues del nostre municipi.

Un cop més, aquest Ajuntament m’ha decebut i no troba solucions als nous problemes que Sant Feliu està patint.

Espero que aquest fet sigui un episodi aïllat, i que els altres esdeveniments claus de la nostre vila, puguin portar-se a terme, encara que no siguin econòmicament sostenibles; com les festes de Tardor, la cavalcada de Reis, els Tres Tombs, etc.

Desitjo de tot cor que aquesta actitud no es perpetuï, i que en un futur no molt llunyà, Sant Feliu tingui uns dirigents més sensibles amb el comerç, les tradicions i la ciutadania.

Reviu Sant Feliu

Qualitat professional, reconeixement laboral


Jaume Solé
Veí de les Grases


Un altre ple municipal amb la participació de la ciutadania. Em sembla “fantàstic” i un excel•lent exercici de democràcia que les veus dels ciutadans i ciutadanes es puguin sentir al ple davant dels representants polítics. És una llàstima que en els darrers anys aquestes intervencions únicament es refereixin al mal tracte que reben els ciutadans per part de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. Aquesta vegada els ciutadans i ciutadanes que volien ser atesos i escoltats han estat: un grup de persones, un col·lectiu de dones, un sector de professionals, unes treballadores amb un gran sentit de la responsabilitat i del compromís per la seva professió. Van venir al darrer ple municipal per expressar tranquil·lament la seva preocupació pel futur de la tasca i la qualitat de la feina que realitzen; em refereixo a les educadores de les escoles bressol municipals.

La seva veu fa anys que està en l’aire, les seves paraules fa anys que se les porta el vent d’un costat a l’altre sense que de moment ningú cregui en les seves reivindicacions. En els darrers anys el vent s’ha tornat tempesta i el que era un estira i arronsa amb els professionals d’un servei s’ha convertit amb un menyspreu a la feina que fan.

Les educadores de les escoles bressol municipals Fàbregas, Patufet i Tambor demanen dues coses ben senzilles: exercir la seva feina amb la qualitat pedagògica en l’educació que es mereixen els infants de 0 a 3 anys, i el reconeixement laboral i professional de la feina que desenvolupen. Bé, res més que no vulguem per a nosaltres mateixos com a treballadors i treballadores que tots i totes som.

Des del coneixement personal puc dir clarament que no els empenya un motiu exclusivament econòmic. Durant molts anys hem gaudit de la seva professionalitat, posant el nivell molt alt en l’educació i l’atenció dels nostres nens i nenes. Han demostrat professionalitat responsabilitat i a més han afegit un bon grapat d’entusiasme, d’il·lusió i d’esforç per dedicar-se als valors pedagògics i educatius dels infants més petits de Sant Feliu, els més petits, no per això els menys importants.

Està molt clar que per satisfer les seves demandes cal voluntat política, voluntat que fa molt de temps que no existeix en aquest Equip de Govern en les qüestions que afecten als infants: Xarxa d’atenció a la infància, escoles bressol municipals o consell d’infants.

La seva reclamació és raonada i és de justícia seure, dialogar i consensuar una sortida que valori el servei i la tasca que fan. No tinc res a dir que no hagin dit elles, aquí teniu la seva veu, les seves paraules; llegiu-les atentament. Amb un esforç decidit apostem pel futur dels nostres infants.

Les festes de tardor, un mes i molts anys després


Clara Bosch
Veïna de Centre


Fa aproximadament un mes que es van acabar les festes de tardor de Sant Feliu de Llobregat, que per a mi sempre han estat molt especials. Potser perquè molts records de la meva infància, estan relacionats amb els correfocs, els trabucaires, els gegants i grallers de Sant Feliu, amb el seguici, les atraccions i els balls de bastons... i suposo que en part, també, perquè és quan celebro el meu aniversari, ja que vaig néixer un dia 13 d’octubre.

És per aquestes raons, que des de ben petita sempre he esperat el segon cap de setmana d’octubre en candeletes, i no precisament per la festa de la hispanitat...
A mesura que he anat creixent, les festes han anat canviant de significat, per a mi, al llarg dels anys. Han passat de ser un esdeveniment eminentment familiar, on pares, fills, tiets i cosins, anàvem plegats a veure passar el correfoc o el cercavila; a ser uns dies de gresca que comparteixo sobretot, amb els meus amics.

Però últimament, tinc problemes... Des de fa uns anys, els meus amics insisteixen en que marxem a celebrar el meu aniversari fora de Sant Feliu. Jo els dic el que els he dit sempre, que son festes i que s’ha d’aprofitar, que ens ho passarem molt bé. Però així com d’altres anys això havia estat veritat, en els últims anys les coses no han estat com jo esperava.

Des de fa un temps, la oferta d’oci nocturn de Sant Feliu, ha caigut en picat. No només hi ha poques opcions d’anar a fer una copa tranquil•lament, si no que a més, els locals nocturns de la ciutat estan tallats per un únic patró i s’ha perdut, per exemple, el Casal de Joves; que quan jo era adolescent era un referent d’activitats musicals alternatives i gratuïtes.

Aquesta davallada d’oferta de diversió nocturna de la nostre ciutat, es reflexa clarament en el programa dels últims anys de les festes de tardor. No valen excuses de que aquest any estem en crisi i per això les festes han estat austeres... Això dura des de fa temps! En les 5 o 6 últimes edicions de les festes de tardor, ha anat desapareixent tota la diversió nocturna, que no només és per als joves, si no per a tothom que vulgui passar-ho bé, també durant la nit (la gent de les colles, els pares dels adolescents que comencen a voler sortir amb els seus amics, la gent de mitjana edat i la gent gran que s’animen a sortir per festes...).

Tota aquesta gent, i els joves especialment, hem vist com el ball del carrer Joan Maragall, cada any era pitjor i tancava més d’hora; hem estat testimonis de com s’han deixat de fer activitats musicals al Casal i al pavelló esportiu, hem assistit a la desaparició del concert, que aquest any ja no s’ha fet...
Tot això pel que fa a l’oci nocturn, però de dia també hi ha mancances importants: la fira cada cop és més reduïda, ja no hi ha casetes d’associacions folklòriques, cada cop hi ha menys gent al correfoc... alguna cosa està fallant i molt.

Aquest any, jo com molta gent jove de Sant Feliu, hem decidit passar la major part del nostre temps, a La Petita, les festes alternatives de la ciutat. Unes festes que no tenen res a veure amb l’Ajuntament, però que a nivell d’oferta d’activitats culturals, socials, d’oci i musicals, està molt més aconseguida que la festa major oficial. Això no pot ser. L’existència de La Petita és fruit de la riquesa i de la diversitat de la gent de Sant Feliu, però també és el resultat de l’esforç d’un grup de gent que han acabat suplint el paper que hauria de jugar la regidoria de cultura. L’èxit de La Petita és gràcies als seus organitzadors, i si alguna cosa han d’agrair-li ells a l’Ajuntament, és haver fet una programació de festes tant patètica, que el parc Nadal ha estat ple a vessar durant tots els dies festius.
Com a ciutadana de Sant Feliu, vull reivindicar unes festes com cal a la meva ciutat. Vull poder tenir raons de pes per defensar que per festes val la pena quedar-se a Sant Feliu, vull poder dir amb el cap ben alt que Sant Feliu és una ciutat que es preocupa no només perquè la gent pagui impostos, si no també per la felicitat dels habitants de la ciutat; i l’oci forma part indissoluble, del que necessita la gent per a viure bé.